Després d’un any d’absència, torno als apunts de política. No és que no hagi estat amatent als fets que s’anaven succeint, simplement els estava vivint una mica més des de dins a través dels meus col.legues i professors dins del Postgrau d’Anàlisi Política que vaig cursar l’any passat. (Si aneu a l’apartat d’Estudis de Ciències Polítiques ho podreu comprovar.)
Centrant-nos en la política espanyola, el fet és que han estat necessàres fins a dues eleccions generals –fet inèdit des de la recuperació de la democràcia en aquest país- per aconseguir investir un nou president: Mariano Rajoy Brey. Després d’una moguda important a nivell polític i periodístic en tot l’espectre mediàtic s’ha aconseguit formar govern. A part de la predisposició ja sabuda de Ciutadans a pactar amb el Partit Popular, que va sortir clarament reforçat de les eleccions del 26 de juny de l’any passat, els conservadors no tenien cap més partit que els hi volgués donar suport. El fet que va desencallar la situació va tenir lloc durant el surrealista Comitè Federal del PSOE celebrat el primer cap de setmana d’octubre. En ell es van enfrontar de manera molt crispada els dos corrents contraposats del partit: els partidaris del no a Rajoy, defensat per Pedro Sánchez i els defensors de l’abstenció per facilitar així la investidura, tal i com proposava la Susana Díaz i la Federació Andalusa del partit. Els guanyadors van ser aquests últims amb un resultat molt ajustat de conseqüències imprevisibles pel partit. De moment, van provocar la dimissió de Pedro Sánchez y la creació d’una gestora que haurà de conduir el partit fins al pròxim congrés per escollir una nova direcció. Sens dubte, aquesta decisió sumament dolorosa pel PSOE obre molts interrogants sobre el futur suport electoral que pot obtenir i si es pot constituir com a oposició d’un govern al qual ha donat suport –encara que indirecte- a la seva constitució.
A partir dels fets que han acompanyat a la investidura de Mariano Rajoy s’obren unes reflexions i uns interrogants de futur sobre l’evolució més immediata del tauler d’escacs de la política d’aquest país. Deixant de banda el rerafons sempre present de l’anomenada qüestió catalana, hi ha uns elements d’anàlisi importants referents a la situació dels quatre partits amb més diputats al Congrés.
Començant pel PSOE, només cal veure la situació de confrontació oberta que es viu dins del partit, sobretot a partir de la dimissió del seu secretari general i de l’abstenció al congrés decidida per la Gestora i no pas seguida per tots els seus diputats. Oimés després de comunicar que hi hauran primàries a la primavera i un congrés per decidir la nova direcció a principis d’estiu. La primera consideració que es pot fer és la retransmissió en directe de les pressions exercides per part de figures incuestionables del partit com González o Pérez Rubalcaba, de mitjans de comunicació i de diversos poders fàctics de l’Estat per tal de forçar una investidura de continuitat. Tot això sense que hagi important gaire deixar al partit amb una crisi de legitimitat interna i amb una divisió total entre militants i dirigents. De rebot, tota aquesta remor provoca que l’oposició al govern, necessària en un estat democràtic, quedi realment debilitada, reforçant encara més l’autoritat del president del govern de l’Estat.
La posició del Partit Popular ha quedat absolutament reforçada i amb possibilitats fermes de fer durar una legislatura a priori molt complicada per la seva manca de majoria absoluta. La teoria de Mariano Rajoy de no fer res i deixar que els altres s’esbatussin entre ells ha donat una altra vegada uns fruits evidents. En aquest cas, la idea que a l’hora de prendre decissions s’ha de contemplar l’opció de la no decissió és absolutament guanyadora en el cas de Rajoy. Durant el seu mandat al capdavant del govern i en aquest pols per la investidura ha quedat evidenciada en multitud d’exemples.
La divisió dins de Podemos –que era latent des dels resultats inesperats del 26J- ha acabat sortint amb tota la seva crueldat a l’opinió pública i molt especialment a les xarxes socials, tal i com sembla que la nova política requereix. La lluita interna és aferrissada entre els partidaris d’Errejón que defensa una política d’esquerres més moderada i els partidaris d’Iglesias molt més dogmàtic i proper a postulats comunistes i alternatius.
I per acabar d’adobar-ho tot plegat, Ciudadanos, també ha entrat amb unes discrepàncies internes que de moment no sembla que preocupin a Albert Ribera i al seu equip però posen de manifest un cert descontent per part de la militància que denuncien bàsicament dos fets transcendents: en primer lloc una suposada manca de democràcia interna que dificulta la presentació de candidatures alternatives a l’oficial i el canvi ideològic en la definició del partit deixant de banda la socialdemocràcia.
Com a resultat de la situació de les forces polítiques analitzades, és molt clar que el clar guanyador i amb diferència ha estat el Partit Popular i el senyor Rajoy. Aquest, ha passat de tenir unes perspectives molt magres de poder acabar la legislatura, a disposar de tota la força per poder tirar endavant els pressupostos del 2017 (encara que les exigències de la Unió Europea els facin molt impopulars) degut a què s’ha quedat sense pràcticament oposició. I, a més, el conflicte latent amb Catalunya només fa que reforçar la posició del Govern, ja que en aquest tema té el suport incondicional de PSOE i Ciudadanos. Vist tot això, se’m plantegen dues consideracions.
En primer lloc, el comportament electoral de la societat espanyola en conjunt m’indueixen a fer dues preguntes -que no vénen d’ara- que condueixen a reflexionar: Com és que Espanya estigui en mans d’un partit conservador amb tics franquistes –llei d’educació o llei de seguretat ciutadana per dir dos exemples- i ple de corrupció institucional posada en evidència en diferents judicis que s’han iniciat l’any passat? I, en conseqüència, com és possible que una gran majoria de l’electorat espanyol (gairebé 8 milions en les últimes eleccions del mes de juny) voti al Partit Popular?. No tinc resposta a aquesta doble pregunta. El que sí puc constatar, però, és que la nova forma de fer política representada bàsicament per Podemos y Ciudadanos que fins fa poc semblava imparable i que passaria davant dels partits tradicionals (PP i PSOE) ja sembla molt antiga i fins i tot caducada: lluites internes per aconseguir el poder, discursos que freguen el populisme i comportaments dels mateixos nous polítics que no es diferencien en res dels que hi havia fins ara. L’alternativa il.lusionant i transformadora per la societat espanyola que pugui canviar el punt de vista dels votants és, per tant, lluny de poder-se visualitzar a curt termini. Fet que dit sigui de pas ja li va bé a l’actual oligarquia de poder que es troba al darrera del partit que dóna suport al govern actual. Ens estem referim als alts funcionaris de l’administració, al poder econòmic dels empresaris de l’IBEX-35, a la banca, o a les elits dirigents hereves de 40 anys de franquisme com l’Opus Dei dins de l’església catòlica i com els tecnòcrates influents que continuen ocupant llocs clau en l’estructura estatal.
I en segon lloc, seria per mi important, que la societat espanyola obrís els ulls, aixequés el cap i decidís que no es pot tirar endavant un país amb un govern al que dóna suport majoritàriament un partit amb una corrupció fefaent i amb la connivència d’altres partits (uns que diuen que tolerància zero amb la corrupció –Ciudadanos- i uns altres que diuen que són oposició però que amb la seva abstenció permeten que governin –PSOE-). I no només això, si no que no afronta de debò els grans reptes que té pendents Espanya com ara mantenir les pensions, la sanitat o l’educació. El que sí és clar que mantenint unes inversions sense cap rendiment econòmic ni retorn social (trens d’alta velocitat) mantenint ministeris amb competències traspassades a les Comunitats Autònomes (Cultura, Sanitat o Educació) i augmentant any rere any el pressupost de defensa no s’aconseguirà no ja millorar si no tan sols mantenir les condicions de l’Estat del Benestar que tant han costat d’aconseguir en aquest país. Així, doncs, els fets verifiquen l’enunciat de la reflexió, i suposen -a no ser que assistim a fets que avui dia semblen inversemblants- la continuïtat en un futur pròxim d’aquesta preponderància de les elits econòmiques i socials amb el suport tàcit -si no explícit- dels polítics que en aquests moments estan al capdavant del govern d’Espanya.
P.D.: Per si algú té dubtes d’aquesta capacitat d’influència de les elits que sembla no tenir fi, un exemple: l’increment del preu de la llum (1). I el govern s’ho mira de lluny…
(1) Disponible a la web: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/preu-llum-desboca-fins-altre-maxim-plena-onada-fred-5750690
Santpedor, 21 de gener de 2017.
Joan Grané Font.