Ja l’any passat, em va arribar la informació que es feia un curs d’Espiritualitat, cosa que em va xocar, perquè no és habitual en els temps que corren utilitzar aquesta paraula fora dels àmbits religiosos. La informació em venia de l’Institut Gestalt, un institut relacionat més aviat amb la psicologia. Aquest element, em va donar una certa garantia que el tractament d’aquest tema tindria un tarannà més científic que de costum. Per tant, entre el meu interès pel tema i l’enfocament intel.lectual que donava l’organtizador de les xerrades, vaig pensar que m’interessaria cursar-lo per tal d’ampliar els meus coneixements sobre el tema, però per motius professionals no em va ser possible. Quan va arribar a les meves mans que es feia una segona edició a principis d’aquest any, no vaig poder renunciar a fer-lo. I menys amb els ponents que exercirien de mestres de cerimònies. Per tant, dono gràcies a la Cristina, que és la coordinadora, per reunir a totes aquestes persones que van estar disposades a compartir tot el seu procés d’aprenentatge cap a altres persones amb inquietuds molt semblants.
Ha estat un curs intens, on cada setmana esperava amb il.lusió l’hora de pujar al cotxe per anar cap a Barcelona, agafar el metro dels ferrocarrils a Sarrià i baixar fins al barri de Gràcia, tant vital i tant viu. Vaig descobrir un barri farcit de botigues alternatives de productes ecològics, escoles d’art, de roba de segona mà, de fleques artesanes, de fruiteries… Em va semblar que estava en un país molt llunyà, amb una altra cultura i un altre ambient -tal vegada com si hagués fet un viatge en el temps- però tanmateix sentint-me com a casa, com formant part jo mateix d’aquest món fins ara desconegut. Recordo poca llum, entreclarors, carrers estrets, laberíntics. Recordo la intenció de no repetir mai el recorregut, amb les expectatives de què cada setmana trobaria racons diferents on descobriria noves sorpreses. Em va agafar l’afició d’asseure’m a la Plaça del Diamant; potser per imaginar-me la Colometa mirant la plaça des de la galeria de casa seva, potser per escatir als vianants i empescar-me què era el que els hi devia passar pel cap, o potser per jugar a ser endeví i així esbrinar cap a on dirigien els seus passos: a casa seva?, a buscar els nens a l’escola?, a comprar a la botiga de la cantonada?, a reunir-se amb els seus amics?, a trobar-se amb un/a amant furtiu/va?…
Sempre arribava al centre deu minuts abans. Fet que es va convertir en un ritual. Agafava els apunts corresponents a la sessió, m’asseia a una banqueta molt petiteta dins d’un espai reduït que feia de sala d’espera i em dedicava a llegir els textos o bé a observar la munió de persones que entraven i sortien, mentre feia temps bo i esperant que obrissin les portes de l’aula.
Un cop a dins i ben disposats tots a escoltar i a participar començaven les classes magistrals. Totes elles apassionants. Es va parlar de música amb el Jordi A. Jauset (veure el post Música i Espiritualitat en aquest mateix blog), de la relació entre el cervell i el cos amb la Gizéh Rangel, de literatura de la llum amb el Javier Expósito, de la genètica amb el David Bueno, de l’inconscient amb la Jenny Moix, de la pràctica zen amb la Berta Meneses, del sufisme amb en Halil Bárcena, de l’hinduïsme amb el Swami Satyananda Saraswati, del silenci amb el Ramon Andrés i de la vida senzilla amb el Josep Maria Esquirol. Cada dilluns, durant deu setmanes seguides d’hivern es van anar succeint les descobertes que implicaven les explicacions que compartien amb tots nosaltres els conferenciants. Totes elles, l’una rera l’altra, van suposar –per a tots els participants i per a mi mateix- moments de reflexió intensa sobre tots els temes que es van anar posant sobre la taula i també moments d’intimitat. Seria molt llarg d’explicar amb pèls i senyals el que cada un dels ponents ens va explicar en aquestes xerrades –que per altra banda- es van convertir en un debat obert entre tots plegats. Tot i així m’agradaria destacar les revelacions que em van deixar més empremta.
Una d’elles va ser l’evidència de què la música és un instrument amb molt més potencial del que en un primer moment es podria pensar. Tot i ser evident que la música no deixa indiferent a gairebé ningú, es pot ja demostrar de manera científica els seus efectes positius sobre la salut.
Una altra que em va deixar gratament sorprès va ser l’estreta relació entre el cervell humà i els ossos que el contenen, una descoberta que ens porta a l’estudi del pecúneo com a element clau de l’evolució del cervell. També la combinació de la genètica amb la xarxa neuronal ens condueix de forma directa a la creativitat i a la necessitat de potenciar la intuïció. Probablement aquesta mateixa intuïció és la que vaig corroborar en tota la seva dimensió quan vaig poder constatar que la vertadera capacitat del cervell humà és encara desconeguda tot i els avenços científics. Efectivament, tant les noves tècniques d’arqueologia cognitiva i de la paleoneurologia com les relacions de correlació entre les dades neurobiològiques i les genètiques, ens ajuden a trobar noves relacions del cervell que fins fa poc eren inabastables. A cada nou descobriment, doncs, ens aporta noves capacitats que no sabíem.
Les aportacions de les religions a l’espiritualitat estan fora de dubte, però en aquest curs hem pogut comprovar com elements cabdals de l’essència de l’hinduïsme, del sufisme, del misticisme de Santa Teresa de Jesús o de San Juan de la Cruz o del zen poden ser utilitzats sense recança per part nostre sense necessitat de ser-ne practicant. És realment interessant com s’assemblen totes elles en els valors fonamentals que les componen tal i com ja contemplen pensadors impulsors del diàleg interreligiós com Raimon Panikkar
L’enorme sensibilitat de Javier Expósito i els seus llibres va omplir la sala de l’Institut Gestalt. Ens va explicar que en realitat, els seus escrits eren revelats i que els escrivia partint de la base de l’amor, sense el qual res té sentit. De tot el que vam parlar, el que em va quedar gravat és que la vida és plena de causalitats, que parteixen del que ell anomena la sincronia, que ve a dir que quan una sensació, emoció o pensament té una gran importància interior per nosaltres, de sobte, apareix una representació en la realitat externa en forma de persona, animal o cosa. De fet, mai he cregut en les casualitats.
Si baixar a Barcelona ja va ser tota una experiència, imagineu-vos com era la tornada després d’assistir a uns debats tant intensos d’introspecció interior. Si les tardes de Gràcia eren plenes de brogit i de vitalitat, els vespres d’hivern a quarts de nou tocats, el paisatge urbà es convertia en botigues que abaixaven les portes, compradors d’última hora que anaven a buscar quelcom per sopar o en mirades fugisseres entre els que caminàvem de pressa per fer passar el fred i arribar al nostre destí el més aviat possible. Però sobretot, aquella estona màgica enmig de la foscor, durant els deu minuts que durava el trajecte entre l’institut i la parada de metro de Gràcia, era quan els pensaments alliberats per les paraules acabades de sentir s’expandien pels carrers gairebé buits i prenien tot el sentit del món.
Impressions del Curs d’Espiritualitat i naturalesa humana feta a l’Institut Gestalt entre el 18 de gener de 2016 i el 21 de març de 2016 sota la coordinació de la Sra. Cristina Hernández.
Joan Grané Font.
Santpedor, 8 de novembre de 2016.