Estudi de l’eix nacional versus l’eix ideològic a Catalunya com a conseqüència de les eleccions del 27S. Història d’un domini de l’eix nacional des del 2010 que ha quedat ratificat en aquestes eleccions però que no sabem fins quan durarà.
1-INTRODUCCIÓ
A partir del 10 de juliol de 2010, quan es fa una gran manifestació en contra de la resolució del Tribunal Constitucional (1), per la qual es declaren inconstitucionals molts dels articles de l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum, es produeix un canvi polític substancial en la societat catalana i en el discurs dominant de l’arena pública: el debat es centra entorn a la possibilitat o no de la independència de Catalunya. Després d’unes eleccions anticipades el 25 de novembre de 2012 on hi ha un triomf dels partits que volen proposar una consulta sobre si els catalans volen constituir un estat propi, s’arriba a la convocatòria també anticipada de les eleccions del 27 de setembre de 2015. Aquestes, segons el president de la Generalitat, Artur Mas havien de ser una substitució del referèndum legal i acordat que no es va poder realitzar. (Encara que sí que es va portar a terme un procés participatiu (2) on van anar a votar 2.344.828 de ciutadans). L’argumentació ens servirà per plantejar si en aquestes eleccions autonòmiques, ha dominat l’eix ideològic clàssic esquerra-dreta o ho ha fet l’eix nacional. (Aquest últim eix, entès com un sentiment que es valora en una escala que va del mínim al màxim grau de nacionalisme català segons el CIS (3); amb un aclariment, que en el context d’aquestes eleccions, es pot considerar que el concepte de mínim nacionalisme és sinònim de manteniment de l’status quo i el de màxim nacionalisme és sinònim d’independència). Estem parlant de la convivència en un mateix sistema electoral de dos eixos de competència electoral que es superposen, tal i com defineix Climent: “En Cataluña, la competencia electoral está basada en dos ejes ideológicos: el clásico izquierda-derecha y el catalanismo-españolismo, hecho que provoca que las campañas electorales sean mucho más complejas que en otros territorios del estado.” (Climent, 2005:91) Així, doncs, la hipòtesi de treball que es planteja és que en la decisió del vot de l’elector ha predominat de manera clara i fefaent l’eix nacional versus l’eix esquerra-dreta.
2- ANÀLISI DE LES ELECCIONS DEL 27 DE SETEMBRE DE 2015 EN RELACIÓ ALS DOS EIXOS DE COMPETÈNCIA A CATALUNYA
Per tal de poder analitzar les dinàmiques plantejades, en primer lloc, s’assenyalaran els resultats assolits per cada partit polític des de la lògica dels eixos. En un segon terme, es mostraran els motius que han provocat que l’eix nacional hagi estat hegemònic en aquesta elecció. I un cop plantejades les conclusions, també es valoraran les possibilitats de canvi en un futur de l’eix dominant, ja que la investidura del nou president de la Generalitat, ha comportat un acord d’estabilitat que inclou un pla de xoc social que pot revitalizar l’eix esquerra-dreta.
2.1 Resultats electorals
Des de l’òptica de treball plantejada, s’analitzaran breument els resultats assolits per tots els partits i coalicions que es van presentar a les eleccions i van obtenir representació al Parlament, conjuntament amb el cas especial d’Unió Democràtica.
Després d’unes difícils negociacions, Junts pel sí es va constituir en una coalició per concórrer a les eleccions. És una aliança formada per diferents partits com ERC, CDC, Moviment d’Esquerres Demòcrates de Catalunya i per membres de la societat civil partidaris de la independència de Catalunya. Era la formació que ja sortia en primer lloc a les enquestes (4), i , a més, tenia unes expectatives d’intentar arribar a la majoria absoluta en número de diputats, ja que en les anteriors eleccions ERC i CiU per separat havien obtingut 21 i 50 escons, respectivament (sumats, el 44,41% dels vots) (5). Però els resultats no van ser els esperats i van obtenir un 39,59% de vots i 62 escons. Tot i això van obtenir 37 escons més que la segona força. És una coalició que porta un programa electoral que té com a objectiu aconseguir que Catalunya esdevingui un estat independent. Per aquest motiu van voler considerar aquestes eleccions com un plebiscit, la qual cosa implica imposar el domini de l’eix nacional, per sobre del d’esquerra-dreta. I ho van predicar amb l’exemple ja que dins de la formació hi conviuen des de liberals i cristianodemòcrates fins a socialistes i membres destacats de la societat civil.
La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) es va presentar juntament amb Crida Constituent (6) i va considerar les eleccions com un plebiscit, encara que en el seu programa consideri indestriable la independència de les polítiques d‘esquerres. Així, des del punt de vista de l’anàlisi dels eixos de competència, és una formació que fusiona els dos eixos, intentant, per tant, evitar el pols entre ambdós. La seva idea força és una independència d’esquerres i rupturista. Tot i no presentar-se amb la llista de Junts pel sí, va obtenir el suport de les organitzacions sobiranistes i va aconseguir un resultat excel.lent, triplicant els escons i els vots, passant de 3 a 10 diputats i un 8,21% dels sufragis. De fet, va ser una dada rellevant, doncs la suma amb Junts pel sí, significava la majoria absoluta del bloc independentista, amb 72 escons.
El partit estrella de les eleccions, en el sentit que va obtenir un resultat més espectacular va ser Ciutadans. Van triplicar els escons (de 9 a 27) i van obtenir un 17,90% dels vots, passant a ser la segona força al Parlament. Les enquestes els pronosticaven un gran creixement, però en cap cas, un augment tant elevat. Es van negar des del primer moment a considerar les eleccions com un plebiscit, procurant impulsar propostes centristes, però es van erigir com els defensors de la unitat d’Espanya sense embuts, amb la qual cosa van col.laborar –de manera indirecta- a augmentar la preeminència de l’eix nacional. Efectivament, aquest partit polític, tot i que el discurs oficial era que les eleccions no en tenien res de plebiscitàries i que es tractaven d’unes eleccions autonòmiques, degut al seu posicionament tant clar en contra de la independència, van aconseguir aglutinar gran part del vot del no. Així, van arribar a ser segona força en totes les circumpscricions electorals, darrera de Junts pel sí. Noticiable per extraordinari va ser el seu resultat a l’àrea metropolitana (7). És un dels fets que demostra l’excepcionalitat d’unes eleccions on l’eix esquerra-dreta es va quedar en un segon terme.
El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), un partit amb una tendència clarament negativa des de les eleccions de l’any 2010 que ja va passar del 26% al 18% de suport popular, va obtenir només un 12,72% dels vots i es va quedar amb 16 diputats. Tot i la pèrdua d’escons, van aconseguir gairebé el mateix nombre de vots que el 2012. Els socialistes, que han patit en aquests últims tres anys nombroses baixes de militants que no estan d’acord en el fet d’haver abandonat el referèndum acordat amb l’estat i haver-se alineat amb partits més clarament unionistes com el PP o Ciutadans, no han vist així gaire penalitzada la seva decisió. En realitat, han fet una campanya plana, aconseguint quedar en un segon terme, cosa que ha ajudat a mantenir el seu vot fidel de l’àrea metropolitana, encara que l’elector que ha preferit votar en contra de la independència (l’eix nacional) ho ha fet per Ciutadans. (8).
Les enquestes del Partit Popular coincidien totes en què no tindrien un bon resultat , tant és així que a poques setmanes de les eleccions van canviar el seu candidat. El seu discurs és clarament partidari de la unitat de l’estat espanyol, però el desgast de quatre anys de govern a Madrid amb la seva constant disminució d’inversions a Catalunya, fan que obtingui un dels seus pitjors resultats amb tant sols un 8,49% dels vots i 11 diputats. En aquest partit, la posició de l’electorat català, majoritàriament en el centre esquerre, fa que tingui molt difícil incrementar suports en l’eix ideològic, i la coincidència amb Ciutadans en l’altre eix, fa que el partit més nou s’emporti als seus votants.
L’última de les formacions amb representació, és la coalició Catalunya sí que es pot que està formada per Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra Unida i Alternativa, Podemos i Equo. El que passa és que obté un resultat molt discret amb també 11 diputats i amb un 8,9% de vots populars. Són unes dades que deixen a la formació molt lluny de les expectatives que tenien, ja que Iniciativa Verds en solitari, tenia 13 representants i gairebé un 10% de vots al Parlament sortint. La seva indefinició en l’eix nacional i, com ja hem vist repetidament, la pèrdua de pes de l’eix ideològic –la coalició ha buscat en tot moment penalitzar les retallades i fent propostes de polítiques d’esquerres per millorar la situació de pobresa de determinats col.lectius socials-, no els va ajudar gens a obtenir uns resultats més reexits.
Finalment, esmentem el cas singular d’Unió Democràtica de Catalunya que no va complir els seu objectius d’obtenir representació –les enquestes ja només li donaven un 2,3%-. Va aconseguir un 2,5% dels vots i 103.293 sufragis.(9) És un partit que es presentava en solitari a les eleccions autonòmiques ja que es va escindir de Convergència, després d’una consulta interna que al seu torn va provocar una fractura dins d’Unió amb la marxa del sector independentista que va formar un nou partit: Demòcrates de Catalunya (10). En el seu programa es demanava un referèndum pactat, però durant la campanya es va desmarcar tant dels partidaris de la independència com dels unionistes. Així, sense participar de l’eix nacional i intentant introduir tìmidament propostes ideològiques, el seu missatge no va obtenir el suport desitjat.
2.2. Factors que han influenciat la dinàmica del sistema electoral en favor de l’eix nacional davant de l’eix ideològic
2.2.1. El Clima polític
El clima polític a Catalunya des de les eleccions anticipades de 2012 ha esdevingut gairebé monogràfic en el sentit de què es debat gairebé sempre amb el rerafons del procés independentista qualsevol tema que es posi sobre la taula. Si es parla de retallades, és que és un problema de finançament derivat de l’administració central; quan es tramita una nova llei d’educació, és per a espanyolitzar els nens catalans; quan fallen els trens de rodalies, és un problema de la manca d’inversió del govern espanyol; i, així en tots els temes. Evidentment, és un problema de l’estructura territorial. Constantment, es produeix un conflicte Catalunya-Espanya per part de les dues parts. Amb aquest context, encara que les forces d’esquerres vulguin imposar l’agenda social per tal d’ajudar als més afectats per la crisi, també s’acaba posant pel mig el tema del procés independista, ja que el govern estatal impugna lleis de contingut social al Tribunal Constitucional com ara el decret llei de pobresa energètica. Per tant, amb totes aquestes constants col.lisions, es fa palesa la dificultat de fer emergir el tema ideològic per sobre del tema nacional.
2.2.2. Les Coalicions electorals específiques per les eleccions del 27 de setembre
El fet de formalitzar candidatures de coalició inèdites, específicament per aquestes eleccions, ha estat cabdal per configurar una dinàmica plebiscitària i pel triomf de l’eix del qual estem parlant.
La llista més rellevant que va fer que es visualitzés davant de l’opinió pública catalana de què es tractaven d’unes eleccions excepcionals, va ser la de Junts pel sí. La llista, anomenada també unitària, va tenir el mèrit de posar d’acord a candidats molt diferents ideològicament. Es van unir per un objectiu comú i compartit com és un programa per portar a un país, en aquest cas, Catalunya, cap a un estat propi. Aquesta coalició va fer palpable que el que era més important era l’objectiu comú de la independència i que es podia deixar de banda estratègicament la lluita partidista esquerra-dreta transitòriament. Però no només es va formalitzar aquesta candidatura, sinó que també la CUP, en el mateix àmbit sobiranista, es va presentar conjuntament amb altres grups de l’esquerra alternativa, com ja s’ha esmentat en l’apartat anterior. O també, la coalició Catalunya sí que es pot com a confluència d’esquerres, que encara que no es declarés independentista, sí que ho va fer a favor d’un referèndum. La visibilitat pública de què les eleccions tenien components diferents a qualsevol altra convocatòria anterior, quedava evidenciada.
2.2.3. El percentatge de participació electoral molt alt
Un altre dels fets que delaten que aquestes eleccions tenien una dinàmica diferent és el de l’alta participació. Aquest fet ja dóna a entendre que aquests comicis es plantejaven en una dinàmica que feia incrementar l’interès dels electors. Es va donar un 74,95%. L’índex més elevat de totes les eleccions autonòmiques, com es pot veure en l’històric de la participació a Catalunya que va des d’un 54,87 al 1992 fins a un 67,76% de les de 2012. (on, per cert, ja va dominar l’eix nacional). Això ens porta a considerar que a les eleccions catalanes, l’índex d’abstenció és més elevat que en les generals. S’anomena abstenció diferencial, que és “la diferencia de abstención que se da entre las elecciones autonómicas y las elecciones generales celebradas en Catalunya” (Liñeira i Vallès, 2014:70). L’abstenció diferencial podria obrir el debat sobre si encara és vigent la teoria que aquesta alta abstenció que s’havia donat històricament a les eleccions autonòmiques, primava als partits nacionalistes perquè els abstencionistes eren majoritàriament d’esquerres i no receptius a les reivindicacions de sobirania, com així ho assegurava José Antonio Zarzalejos l’any 2012 (11). I no pel motiu que explicava el professor Josep Maria Vallès, que defensava la tesi que l’abstenció diferencial és deguda a què, estudiant la circumscripció de Barcelona i la de Madrid, les eleccions autonòmiques són considerades de segon ordre. Encara que en un treball recent, rebla el clau, dient que aquesta abstenció diferencial es deu a més, per la “mayor presencia de electorado joven, mayor desempleo, y mayor porcentaje de electores no nacidos en la comunidad autónoma”. (Liñeira i Vallès, 2014:69). És important, però, concloure que el cas d’aquestes últimes eleccions del 27 de setembre, desmenteixen les dues teories, almenys en part, ja que tot i aquesta alta participació, la majoria absoluta en escons continua sent independentista. Aquest descens tant important de l’abstenció fins al 25,05%, és a dir, fins a anul.lar l’abstenció diferencial definida abans, només es pot explicar per la percepció de l’elector que el seu vot era molt important. Aquest fet d’una mobilització tant gran referma la tesi del domini de l’eix nacional. I encara la reforça més, si valorem que en unes eleccions que van portar al triomf de les esquerres -culminant la victòria amb la formació de dos governs tripartits a la Generalitat-, l’abstenció va ser similar a la mitjana: un 37,46% i un 43%; amb la qual cosa quan es va donar un lleuger predomini de l’eix esquerra-dreta sobre el nacional, no hi va haver una participació gens excepcional. Podem concloure, doncs, que aquesta elevada participació en unes eleccions autonòmiques és el que dóna evidències que l’elecció en clau identitària ha estat la guanyadora en els termes que plantegem la hipòtesi.
2.2.4. Les Organitzacions independentistes altament mobilitzades
Des del moment en què es va saber que es convocarien eleccions el 27 de setembre, es va iniciar una campanya coordinada per les organitzacions partidàries de la independència dins de la sociatat catalana, especialment, l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència. L’objectiu era molt clar, mobilitzar el màxim de votants possibles perquè donessin suport a uns partits que clarament apostessin en el seu programa per l’assoliment d’un estat propi. Així, es van convertir en garants de què el procés independentista arribés a bon port. Primer, quan es va constatar que no hi havia acord entre ERC, CDC i la CUP, van impulsar una candidatura àmplia, en la què participessin tots els partits sobiranistes amb persones de la societat civil. D’aquí va sorgir la coalició Junts pel sí (on la CUP no hi va participar perquè no es va acceptar la seva proposta d’una llista sense polítics) amb la idea que havia de servir per visualitzar que les eleccions eren per substituir el referèndum que no es va poder fer de manera legal. Segon, quan van organitzar per la diada de l’ 11 de setembre una gran manifestació a la Meridiana de Barcelona on van participar més d’un milió de persones. (Per cert, va coincidir amb l’inici de la campanya electoral.) I, tercer, quan van donar suport tant a la candidatura de Junts pel sí, com a la que va constituir la CUP juntament amb Crida Constituent. No deixa de ser obvi, que amb tot aquest moviment ciutadà i mediàtic, l’elector deixés una mica de banda la ideologia esquerra-dreta i adoptés una visió clarament a favor o en contra de la independència.
2.2.5. La clau plebiscitària
Davant de l’evidència de no poder realitzar ni un referèndum primer, ni una consulta després, es va posar sobre la taula la possibilitat de fer unes eleccions de caire plebiscitari que, en tot cas, ja propugnava l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (12). Per aquest motiu, els dos partits centrals de l’independentisme, Convergència Democràtica -amb molta força a partir del trencament amb Unió Democràtica- i Esquerra Republicana, van pactar unes eleccions anticipades amb l’objectiu de transformar les eleccions autonòmiques en un plebiscit. Les eleccions plebiscitàries, però, són impossibles a la pràctica des de l’òptica de la teoria política. Només cal veure les declaracions de sis catedràtics de Dret Constitucional van fer al diari El País en aquest sentit (13). Tot i que el catedràtic de la Universitat de Oviedo, Ignacio Villaverde, veuria en bons ulls el qualificatiu de plebiscit si unes eleccions normals es presentessin com una qüestió de confiança al procés sobiranista. (14). Per aquests motius, el president Artur Mas va convocar les eleccions autonòmiques tal i com marca la llei, però per part de les forces partidàries de la independència com Junts pel sí i la CUP-CC es va insistir de forma vehement en transformar les eleccions com si fossin un plebiscit polític.
Per altra banda, Catalunya sí que es pot va iniciar una gran campanya per intentar trencar de totes totes l’eix dominant, i fer que es parlés de les retallades i de les polítiques de dretes del govern amb l’objectiu de centrar el debat electoral en un esquema més clàssic que visualitzés el seu discurs d’esquerres. I més tenint en compte la seva indefinició en quan al seu posicionament en favor o en contra de la independència. El resultat final de les eleccions per aquesta formació política, va deixar clar com a mínim dues coses: una, que és complicat entrar en unes eleccions tant polaritzades per un tema concret sense definir-se clarament i dues, que l’elector va deixar de banda en part, la ideologia d’esquerres i va prioritzar l’eix ideològic nacional,i per tant, aquesta formació no va poder ni igualar els resultats del 2012.
Les forces contràries a la independència, van emfatitzar que unes eleccions autonòmiques no podien ser plebiscitàries i van intentar fer valoracions de l’obra de govern, per intentar trencar el discurs dominant que volien imposar els partidaris d’un estat propi. En aquesta línia s’hi van trobar PP, Ciutadans i el PSC. Tot i els esforços que van fer per no considerar les eleccions com a plebiscitàries, van entrar directament en el debat, gairebé sense adonar-se’n i van contribuir a potenciar el plebiscit. Una prova, en són els debats a les televisions, en les que va predominar l’eix nacional (15).
3-CONCLUSIONS
Després d’haver comprovat com els resultats electorals de cada partit i com els factors valorats en funció de la hipòtesi inicial sumen en la mateixa direcció, s’arriba a la conclusió que, efectivament, en aquestes eleccions celebrades el 27 de setembre de l’any passat, va dominar l’eix ideològic nacional versus l’eix ideològic esquerra-dreta. Indubtablement els cinc elements analitzats, és a dir, el clima polític dominant, les coalicions singulars –especialment Junts pel sí-, l’alta participació mai vista en unes eleccions autonòmiques, les campanyes ciutadanes per la independència i l’èxit de la clau plebiscitària, així ho demostren.
La prova concloent del triomf de l’eix de competència dominant han estat les anàlisis realitzades pels mitjans de comunicació i pels partits polítics sense excepció, que ho podem resumir en dues versions contraposades: una de les interpretacions, la derrota dels independentistes per no haver arribat al 50% dels vots (un 47,80%); la segona, la victòria dels independentistes per haver obtingut els escons necessaris per aconseguir la majoria absoluta del Parlament, sumant Junts pel sí i la CUP (72 escons). Deixant de banda les interpretacions polítiques de qui ha guanyat, (com es pot comprovar, hi ha opinions per tots els gustos), la validesa de la proposta per definir quin eix ha dominat aquestes eleccions és irrefutable.
Es pot afegir, també, que en el procés de negociació de la investidura del nou president de la Generalitat, la CUP, involuntàriament, ha mostrat a l’opinió pública la controvèrsia interna entre els dos eixos en conflicte que estem analitzant. En un primer moment, van fer taules quan van haver de decidir si la prioritat era el procés de sobirania o bé eren les polítiques d’esquerres radicals, i, encara que com molt bé explica Vicent Sanchis (16), es va desempatar a favor de l’eix esquerra-dreta, en només uns dies es va girar la truita. Sí que és cert que amb renúnices per ambdues parts, però el que és determinant és que, inclús, en un moment de màxima tensió, ha dominat l’eix nacional.
Ara bé, aquesta indiscutibilitat de la hipòtesi, no es pot traslladar al futur. Un fet que és segur avui, no vol dir que demà ho sigui, i menys, tenint en compte que els eixos que estem estudiant conviuen i es juxtaposen en l’arena política. Són elements dinàmics i no estàtics de la realitat política. Observem com a prova, el posicionament dels partits polítics dins dels dos eixos de coordenades en el quadre que proposen Guinjoan, Rodon i Sanjaume i podrem comprovar com els partits es desplacen nítidament cap a l’esquerra de l’eix ideològic.(17)
Contrastant les dades del CIS més recents referents a Catalunya (18), amb aquest estudi abans esmentat, observem com els partits segueixen les mateixes tendències reflectides l’any 2012. Així, en l’eix nacional no hi ha variació; però en l’eix esquerra-dreta, la nova coalició de Junts pel sí, queda situada enmig de CiU i d’ERC, ubicant-se clarament a l’esquerra, Catalunya sí que es pot, no té variació respecte la posició d’ Iniciativa Verds, Ciutadans vira més cap a la dreta i els altres partits no sofreixen variació. El conjunt de partits catalans, doncs, tant en el primer quadre com en l’estudi del CIS, tenen un biaix molt clar cap a l’esquerra. Però no hi ha cap certesa, que aquesta tendència, sigui la que determini el futur, perquè tot dependrà de la intensitat de les reivindicacions independentistes. Si aquestes disminuïssin, ja fos per abandonar-les, per un pacte amb l’estat, o bé per l’assoliment de la independència, l’eix predominant podria canviar, i passar a ser l’eix esquerra-dreta, ja que es debilitaria l’eix nacional. De tota manera, en no tenir prou elements d’anàlisi, aquest debat ha de quedar forçosament obert.
4-CITES
(1) Sentència 31/2010 de 28 de juny de 2010 (BOE núm. 172, de 16 de juliol de 2010)
(2) Aquí es poden trobar les dades dels resultats del procés participatiu del 9 de novembre de 2014: http://www.govern.cat/pres_gov/AppJava/govern/notespremsa/277932/vicepresidenta-govern-presenta-resultats-definitius-proces-participacio-ciutadana-9-novembre.html
(3) Estudio núm. 3113 CIS. Postelectoral Cataluña. Elecciones Autonómicas 2015:21
http://datos.cis.es/pdf/Es3113mar_A.pdf
(4) Donat la gran quantitat d’enquestes, s’ha optat per una modalitat que està agafant protagonisme en els últims processos electorals, que és el promig de totes les enquestes publicades. Les dades demoscòpiques de tots els partits, estan extretes d’El Periódico: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/eleccions-catalanes-enquesta-27s-4526561
(5) En quant a les dades de participació i dels resultats dels diferents partits polítics en les diferents eleccions al Parlament de Catalunya des del 1980 fins al 2015, excepte Unió Democràtica, ens referirem a la informació que publica la web de la Generalitat de Catalunya: http://www.parlament.cat/document/composicio/150360.pdf
(6) Formacions que pertanyen a Crida Constituent: http://perlaruptura.cat/suports/
(7) Notícia molt gràfica a Vilaweb del resultat de Ciutadans a l’àrea metropolitana: http://www.vilaweb.cat/noticies/larea-metropolitana-es-tenyeix-de-taronja-i-capitalitza-lefervescencia-de-ciutadans/
(8) Veure la mateixa notícia de Vilaweb del punt 7, en relació al Partit Socialista de Catalunya.
(9) Resultats d’Unió Democràtica, així com de tots els partits de les eleccions del 27 de setembre tant si van obtenir representació com si no, publicats a la web de la Generalitat de Catalunya. http://resultats.parlament2015.cat/09AU/DAU09999CM_L2.htm
(10) En aquest article d’El País,es pot trobar més informació sobre la crisi d’Unió Democràtica: http://cat.elpais.com/cat/2015/06/29/catalunya/1435577911_271561.html
(11) Llegir l’article complet del periodista José Antonio Zarzalejos al diari La Vanguardia: http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121125/54355809825/catalunya-y-su-abstencion-jose-antonio-zarzalejos.html
(12) VV AA. 2014. La Transició Nacional de Catalunya. Síntesi. Barcelona. 2014. Generalitat de Catalunya:29
(13) Veure com al diari El País es demana l’opinió de sis catedràtics de Dret Constitucional: http://politica.elpais.com/politica/2013/10/06/actualidad/1381082672_336233.html
(14) Opinió expressada pel catedràtic Ignacio Villaverde al diari La Nueva España:
http://www.lne.es/espana/2014/10/14/suponen-elecciones-plebiscitarias/1656015.html
(15) un exemple, el debat emès a TV3 amb tots els candidats a les eleccions:
(16) Article de Vicent Sanchis a Nació digital que explica la beligerància entre els dos eixos:
http://www.naciodigital.cat/opinio/12275/guanya/eix/esquerra-dreta
(17) Situació i desplaçaments dels partits polítics a Catalunya en la interacció dels dos eixos de coordenades entre els anys 2010 i 2012 que corresponen a l’eix nacional vs eix esquerra-dreta. http://blogspersonals.ara.cat/elpatidescobert/2013/03/06/les-dimensions-de-la-politica-catalana/
(18) Estudio núm. 3113 CIS. Postelectoral Cataluña. Elecciones Autonómicas 2015:22-24
http://datos.cis.es/pdf/Es3113mar_A.pdf
5-BIBLIOGRAFIA
Climent Sanjuán, Víctor. 2012. Estructura Social de España y Cataluña. Barcelona. Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona. 3a edición.
VVAA. 2014. La Transició Nacional de Catalunya. Síntesi. Barcelona. Generalitat de Catalunya.
Liñeira, Robert y Vallès, Josep Mª. 2014.”Abstención diferencial en cataluña y en la Comunidad de Madrid: explicación sociopolítica de un fenómeno urbano”. Revista Española de Investigaciones Sociológicas,146: 69-92
Disponible a la web: http://dx.doi.org/10.5477/cis/reis.146.69
[Consulta: 05 de febrer de 2016]
6-BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA
Agència Catalana de Notícies. 28/09/2015. “L’àrea metropolitana es tenyeix de taronja i capitalitza l’efervescència de ciutadans.” Vilaweb.
Disponible a la web: http://www.vilaweb.cat/noticies/larea-metropolitana-es-tenyeix-de-taronja-i-capitalitza-lefervescencia-de-ciutadans/
[Consulta: 07 de febrer de 2016]
Centro de Investigaciones Sociológicas. Estudio núm. 3113. Avance de Resultados. Postelectoral Cataluña. Elecciones Autonómicas 2015.
Disponible a la web: http://datos.cis.es/pdf/Es3113mar_A.pdf
[Consulta: 01 de febrer de 2016]
Guinjoan Marc, Rodon,Toni Sanjaume, Marc. 06/03/2013.“Les dimensions de la política catalana” El pati descobert. Diari Ara.
Disponible a la web: http://blogspersonals.ara.cat/elpatidescobert/2013/03/06/les-dimensions-de-la-politica-catalana/
[Consulta: 25 de gener de 2016]
Gutiérrez, Vera. 06/10/2013. “Elecciones plebiscitarias: no existen”. El País.
Disponible a la web: http://politica.elpais.com/politica/2013/10/06/actualidad/1381082672_336233.html
[Consulta: 27 de gener de 2016]
Noguer, Miguel. 30/06/2015. “Unió s’aboca a l’escissió en expulsar el sector independentista”. El País.
Disponible a la web: http://cat.elpais.com/cat/2015/06/29/catalunya/1435577911_271561.html
[Consulta: 08 de febrer de 2016]
Redacción. 17/10/2014. “¿Qué son y que suponen las elecciones plebiscitarias?. Declaraciones de Ignacio Villaverde ”. La Nueva España.
Disponible a la web: http://www.lne.es/espana/2014/10/14/suponen-elecciones-plebiscitarias/1656015.html
[Consullta: 26 de gener de 2016]
Sanchis, Vicent. 04/01/2016. “Guanya l’eix esquerra dreta.” Nació digital.
Disponible a la web: http://www.naciodigital.cat/opinio/12275/guanya/eix/esquerra-dreta
[Consulta: 09 de febrer de 2016]
Zarzalejos, José Antonio. 25/11/2012. “Catalunya y su abstención”. La Vanguardia.
Disponible a la web: http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20121125/54355809825/catalunya-y-su-abstencion-jose-antonio-zarzalejos.html
[Consulta: 01 de febrer de 2016]
Joan Grané Font.
Santpedor, 12 de febrer de 2016.
Paper corresponent al Postgrau d'Anàlisi i Comunicació Política. 2015-2016. UAB. ICPS.