Expectatives, resultats i perspectives de futur dels partits polítics catalans. La celebració d’un Referèndum vinculant com a posible desllorigador de la situació catalana.
- INTRODUCCIÓ
El context dels últims anys a Catalunya és complicat. Europa, i, sobretot Espanya tot just ara està començant a sortir d’una de les crisis econòmiques més dures de les últimes dècades. La Generalitat és una entitat molt endeutada que amb prou feines pot ajustar el dèficit exigit ensems per les autoritats europees i espanyoles. A l’estat espanyol governa un partit popular amb majoria absoluta al Congrés i al Senat amb una actitud insensible a les demandes catalanes, especialment, des del 2011 quan per un mandat del parlament català es va demanar un nou pacte fiscal per Catalunya. Des d’aquell moment, s’ha tensat molt el diàleg polític. Des de l’òptica de les institucions catalanes, el govern espanyol està instal.lat en un mur granític i, i com a contrapartida, s’intenta que des d’Europa es faci de mitjancer per evitar un conflicte irresoluble amb Espanya. Des de l’òptica del govern espanyol i de bona part dels partits d’àmbit estatal es considera que Catalunya s’ha enrocat fent un pas al buit i que amb el seu pols, vol trencar Espanya. Diu el Sr. Pedro Sánchez fa poc: “Con proyectos que quieren romper España no tenemos nada de lo que hablar” (1)
En aquesta complexitat, es convoquen unes eleccions anticipades el 27 de setembre del 2015, que segurament, com ja s’ha pogut comprovar en aquests pocs mesos que han passat , seran crucials pel futur immediat. No oblidem, però, que hi ha hagut unes eleccions al Congrés dels Diputats, on s’ha trencat la majoria absoluta del PP, amb una situació complicada per poder investir un president, doncs hi ha quatre partits que tenen cadascun, més de 40 diputats.
Per tot això, en les pàgines que segueixen s’intentaran donar les claus dels resultats de cada partit, acceptant doncs, la lògica plebiscitària de les eleccions al Parlament de Catalunya, i quines possibilitats té el nou govern de ser mínimament estable i de portar a terme l’ambiciós programa electoral de la coalició guanyadora..
- ANÀLISI DE LES ELECCIONS CATALANES DEL 27 DE SETEMBRE DE 2015
2.1. Antecedents i motius per l’avançament de la convocatòria electoral
A partir del 10 de juliol de 2010, on es fa una gran manifestació en contra de la resolució del Tribunal Constitucional (2), per la que es declaren inconstitucionals molts dels articles de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya en referèndum, es produeix un canvi substancial en la societat catalana. El president Montilla ho va verbalitzar amb la paraula desafecció dels catalans envers Espanya. Després de la victòria clara de CiU a finals del 2010 en les eleccions autonòmiques, s’intensifica el raonament pel qual Catalunya necessita un nou finançament per tirar endavant les polítiques públiques a Catalunya. S’intenta un acostament amb el president del govern espanyol per millorar el sistema de finançament, amb un acord del Parlament de Catalunya, però no s’arriba a cap acord. A partir d’aquest moment, i a través de successives manifestacions multitudinàries de més d’un milió de persones l’11 de setembre de cada any, a partir del 2012, les reivindicacions d’independència de Catalunya s’amplifiquen. Tant és així que el president de la Generalitat convoca eleccions anticipades pel novembre de 2012, per tal de què els ciutadans validin la seva política de convocar un referèndum d’autodeterminació per Catalunya. Els resultats a les urnes no són els esperats, i encara que el suport al referèndum arriba a 84 diputats, CiU es queda amb 50 perdent-ne 12. Després d’un pacte amb ERC d’estabilitat parlamentària condicionada a la celebració d’un referèndum s’aconsegueix formar un govern estable. Havent passat gairebé un any de negociacions s’aconsegueix un pacte de fer-lo el dia 9 de novembre de 2014 amb el suport de ERC, CiU, CUP i ICV Esquerra Unida i Alternativa. El poder executiu central intenta per tots els mitjans que no es realitzi, invocant al Tribunal Constitucional, però el govern de la Generalitat, recolzat per tots els partits que hi estan a favor i de la societat civil, el porta a terme i el resultat acaba sent un èxit. Tot i quedar relegat a un procés participatiu que provoca una querella judicial contra Artur Mas i dos consellers més. Després d’aquesta fita aconseguida pels partits partidaris del referèndum, es passa a un període d’indefinició amb discussions entre els dos partits centrals. Així, s’arriba a un acord al límit, segons el qual, es tiren endavant els pressupostos del 2015 a canvi d’eleccions el 27 de setembre. Però no s’acaba aquí, ja que durant el mes de juliol i davant la insistència d’Artur Mas de fer confluir als partidaris de la independència en una sola llista, gràcies a la intervenció de l’Assemblea Nacional Catalana, in extremis, es pacta la coalició de Junts pel si . Aquesta, que inclou a personalitats de la societat civil, ERC, CDC, Demòcrates de Catalunya, Moviment d’Esquerres, així com suports d’altres partits, proposa un programa que inclou la creació d’un Estat nou en 18 mesos. La pretensió és acudir a les eleccions del 27 de setembre per tal de fer el que no s’havia pogut fer el 9 de novembre, i per això, les consideren plebiscitàries, seguint les instruccions elaborades pel Consell de Transició Nacional (3).
En tot aquest període, l’oposició al procés independentista ha estat molt dividida i, exceptuant, la CUP que sí que ha considerat les eleccions plebiscitàries en la línia de Junts pel sí, els altres contrincants, sobretot PSC, Ciutadans i PP, i en menor mesura, Catalunya sí que es pot que no s’ha definit, no ho han vist així i les han considerat autonòmiques. Tot i que, com veurem, no han pogut imposar la seva visió i s’ha imposat l’eix de competició nacional i no el d’esquerra -dreta, que és una de les hipòtesis que es posen sobre l’anàlisi.
2.2. Resultats i expectatives a curt termini dels partits polítics que es van presentar a les eleccions del 27 de setembre de 2015
El primer punt que es podia destacar ja a la tarda de la jornada electoral va ser que la participació seria històrica. Al final va ser la més alta de totes les eleccions autonòmiques: gairebé un 75%.(4) Aquest fet, va fer que les eleccions visualitzessin una correlació de forces molt ajustada a la realitat catalana del moment. Per tant, si considerem que l’eix que va dominar en l’opció dels votants va ser el de independència sí o no, envers al tradicional esquerra- dreta, el resultat és força clar: si sumem els vots de Junts pel si i la CUP, dóna un 47,80% dels vots; si sumem tots els altres partits, un 50,56% dels vots. El que passa és que sorgeix un problema a l’hora de comptabilitzar els vots, i és que Unió Democràtica i Catalunya Sí Que Es Pot, van demanar específicament que no se’ls comptés en cap dels dos bàndols. Des d’aquest punt de vista, doncs, els clarament partidaris pel no (PSC, C’s i PP), es queden en el 39,11% dels vots. Probablement, la dinàmica plebiscitària es va imposar, encara que va sorgir un debat entre intel.lectuals, entre els que consideraven acceptable políticament la dinàmica com Villaverde (5) i Vírgula ( 6) i els qui de cap de les maneres es podia considerar un plebiscit, com ho corroboren fins a sis catedràtics de dret constitucion al diari El País (7)
Tot seguit analitzarem breument els resultats de cada partit en funció de les seves expectatives i de les enquestes prèvies. Precisament per la gran diversitat d’estudis d’opinió, i no haver de fer referència a cadascuna de les enquestes publicades, s’ha optat per una modalitat que ha agafat força en aquestes eleccions, sobretot els diaris digitals, que és la de fer una mitjana de totes les enquestes publicades. En aquest cas, l’anàlisi de les dades s’ha fet a partir de la mitjana de les mateixes que ha fet el diari El Periódico (8).
I, finalment, abans de començar l’anàlisi partit per partit s’ha de deixar clar que en ser unes eleccions al Parlament de Catalunya, i deixant de banda les consideracions de si són o no unes eleccions de caràcter plebiscitari, els resultats es mesuren en escons obtinguts, i per tant, sota aquest prisma, fent sumes i restes dóna que els partidaris de la independència són 72 i els partidaris del no són 63. Per tant, no hi ha dubte que si hi ha un acord entre els que sumen 72, poden constituir perfectament un govern i portar a terme el seu programa de legislatura. (la majoria absoluta es troba en 68 diputats).
2.2.1. Junts pel sí
Després de la celebració del 9-N, es celebren una sèrie de conferències, en les quals sembla que ERC i CiU no es posen d’acord en la llista conjunta que proposa Artur Mas per anar a les eleccions. En aquest impàs, la gent d’Unió celebra una consulta interna per tal de decidir ja definitivament si van per un estat independent o no i el resultat és que estan partits per la meitat. Després d’això i veient que la cúpula del partit dirigida per Duran i Lleida és intransigent, una part de membres destacats del partit l’abandonen i formen Demòcrates de Catalunya. Després d’un llarg debat s’arriba a mitjans de juliol i amb la mediació de la ANC s’aconsegueix el pacte mitjançant el qual, sorgeix la coalició Junts pel Sí. Hi formaran part ciutadans coneguts per les seves idees independentistes, així com ERC, CDC, Demòcrates de Catalunya, Moviment d’Esquerres i altres. La CUP-CC es queda fora de l’acord, argumentant que amb polítics a la llista no s’hi afegirien. Tot aquest procés de confecció de la llista unitària, no és aliè a tot un seguit de càlculs electorals de com es pot aconseguir un nombre més gran de vots.
Expectatives: Possibilitats de majoria absoluta d’escons i de sumar una majoria absoluta de vots amb la CUP.
Enquestes: De promig se li donen 63-64 escons, relativament lluny de la majoria absoluta amb un 40,3% dels vots.
Resultats: 62 escons i un 39,59% dels vots.
Perspectives de futur: Teòricament, Junts pel sí és un instrument temporal per dur a terme el procés de transició cap a un Estat independent. Ja en les eleccions del 20 de desembre al Congrés, s’han presentat per separat.
2.2.2. Candidatura d’Unitat Popular- Crida Constituent (CUP-CC)
És molt interessant fer una anàlisi d’aquesta formació, ja que té un sistema de presa de decisions diferent de la resta de forces polítiques. S’autoanomena un partit assembleari, anticapitalista, feminista i independentista.
Expectatives: Eren altes, degut a la seva alineació amb els partidaris de la independència i en l’acceptació de les eleccions de caràcter plebisicitari. Ja es va fer palès en l’actitud participativa en la jornada del 9-N i també en les negociacions per una llista unitària independentista sense polítics.
Enquestes: 9 escons, amb un 6,7% de vot.
Resultats: 10 diputats, amb un 8,21% de vot. Van triplicar els resultats del 2012. Segurament beneficiats per la llista de Junts pel sí, perquè molts dels votants se sentien més d’esquerres que la llista unitària.
Perspectives de futur: Han acabat aconseguint que Artur Mas no fos el president de la Generalitat, donant suport parlamentari al govern amb un pla de xoc pactat amb Junts pel Si. Tenen la necessitat de refer sintonies internes degut al debat dur i intens que van tenir per donar suport a la investidura i ja han acordat una assemblea per refer la seva estratègia de futur.
2.2.3. Ciutadans (C’s)
És un dels anomenats nous partits, però en el cas català ja tenien resentació parlamentària des del 2010 amb 3 diputats, que han anat triplicant progressivament com els agrada de dir. És un partit autodefinit com d’esquerres i progressista però que és percebut com de centre dreta (9). Segurament la seva política contra la immersió lingüística i el seu alineament perfecte amb el PP en qüestions d’unitat d’Espanya han accentuat aquesta percepció dels ciutadans.
Expectatives: Les seves perspectives eren de com a mínim doblar la representació, degut en part a la omnipresència del seu líder mitjançant una sobreexposició mediàtica que va arribar a deixar en un segon terme a la candidata a presidenta de la Generalitat, la Sra. Inés Arrimadas.
Enquestes: 20 escons amb un 14,7% de vot.
Resultats: 25 diputats amb un 17,90% dels vots.
Perspectives de futur: Ser influents a Madrid per conformar majories. Així ho han especificat, dient que ajudaran a la governabilitat investint al president amb més suports. Han obtingut 40 diputats al Congrés dels Diputats.
2.2.4. Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)
La situació del partit socialista és complicada des de fa anys. Bàsicament des de les eleccions del 2010 quan el Sr. José Montilla (Per cert, ara senador). perd clarament les eleccions. Posteriorment ja a les eleccions del 2012 quan es presenta el Sr. Pere Navarro, encara perd més suport, passant a ser la tercera força per darrera de Esquerra Republicana. Aquí comença un debat d’idees entorn del dret a decidir que desemboca en una sortida del partit dels corrents crítics que donen suport al dret a decidir i, indirectament, a buscar fórmules per aconseguir un Estat. En aquest moment es comprova com les històriques dues ànimes del partit (10) no poden conviure més i, estratègicament es volca tot el partit a mantenir la força a l’àrea metropolitana, sota la batuta d’un històric del partit com és el Sr. Miquel Iceta.
Expectatives: Intentar no quedar com a formació residual i intentar mantenir suports. Aturar la davallada que no ha tingut aturador des dels 42 escons del Sr. Pasqual Maragall. Curiosament, un president amb un marcat accent nacionalista.
Enquestes: 15 diputats amb un 11,1% de vots..
Resultats: 16 diputats i un 12% de vots.
Perspectives de futur: Intentar refer el discurs, i definir clarament la seva nova estratègia que hauria de estar basada en el creixement per la banda de l’esquerra unionista, on totes les enquestes, indiquen un espai a ocupar..
2.2.5. Partit Popular (PP)
És un partit que fa molt de temps que té molt poc pes a Catalunya, per moltes raons: crisis successives de lideratge; els líders són nomenats a dit per l’aparell del partit en funció dels equilibris interns que necessita; governs del PP a Madrid que no han estat positius en termes econòmics per Catalunya;. alinear-se amb Ciutadans pel tema de la immersió lingüística. Per cert, aquest última partit, li ha usurpat el discurs de dretes, com la immigració o la unitat d’Espanya. Representa la vella política de sempre amb l’ombra del franquisme sota el seu paraigües. Mai han volgut desconnectar del tot de l’herència del Franco. Són ambivalents.
Expectatives: Són molt dolentes i per això canvien el candidat a última hora. Posen un candidat amb un perfil molt més agressiu com el Sr. Garcia Albiol.
Enquestes: 12 o 13 escons amb un 9,7% dels vots.
Resultats: 11 diputats, amb un 8,49% de suports.
Perspectives de futur: Tenen mala peça al teler a Catalunya, amb el creixement sembla que imparable de Ciutadans. Han de buscar un perfil propi. De moment, s’excusen amb el Tribunal Constitucional i amb un únic discurs monotemàtic contra la independència de Catalunya, sense fer un discurs positiu.
2.2.6. Catalunya sí que es pot (CSQP)
És una confluència d’esquerres específica per aquesta elecció que es va apuntar a la moda de les llistes amb independents. La formen Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra Unida i Alternativa, Podemos i Equo, amb independents com el seu cap de llista, el sr. Lluís Rabell. És important tenir en compte que Barcelona en comú no s’hi va afegir, però sí que ho va fer en les eleccions al Congrés dels Diputats formant la coalició En comú podem que va guanyar les eleccions generals a Catalunya. No es van definir en l’eix nacional i i això la va deixar com a un partit inconcret.. Ells mateixos van demanar que no se’ls inclogués ni al no ni al sí.
Expectatives: Eren molt bones. La idea era aconseguir passar al davant dels socialistes.
Enquestes: 15 diputats amb un 12% de suport. (empat amb els populars i els socialistes)
Resultats: 11 escons i un 8,94% dels vots.
Perspectives de futur: El seu esdevenidor com a coalició, segurament té les hores comptades ja que amb l’èxit de En comú podem, segurament els farà modificar l’esquema d’aliances i la seva intenció al Parlament és convertir-se en partit visible i que s’hi pugui comptar en temes de procés constituent i en temes d’emergència social.
2.2.7. Unió Democràtica de Catalunya (UDC)
És un partit que ha acusat molt clarament, com el PSC, el debat sobiranista. Ja fa anys que el seu descens de militància era evident, sobretot quan un candidat independentista va perdre l’elecció a secretari general en mans del Sr. Duran i Lleida. Però el dilema en majúscules va arribar en l’instant que CDC decideix concórrer amb una llista unitària amb ERC i amb un programa independentista. Unió s’ha de decidir i fan una consulta oberta a la militància on acaba guanyant l’opció de l’aparell que era no formar part de la coalició. En aquest moment, els crítics encapçalats per expresidents del Parlament com ara el Sr. Joan Rigol o la Sra. Núria de Gispert, abandonen el partit i funden Demòcrates de Catalunya, que anirà dins de la coalició de Junts pel sí.
Expectatives: Dolentes, però confien en tenir representació parlamentària.
Enquestes: 1 diputat i un 2,3% dels vots. Gairebé cap li dóna representació.
Resultats: Cap diputat i un 2,5% dels vots.
Perspectives de futur: Molt poques. No obtenen representació tampoc al Congrés dels diputats. El seu president del comitè de govern ja ha dimitit. Han de fer una revisió a fons del seu programa si volen participar des de les institucions.
2.3. Resultats de les eleccions del 27 de setembre en funció del posicionament del sí o el no a la independència de Catalunya
Primer de tot, cal explicar la gran participació assolida en les eleccions del 27S. Són unes dades a nivell de les eleccions generals, que són les que tenen menys abstenció. Es va donar un 74,95%, per descomptat, l’índex més elevat entre totes les eleccions autonòmiques.
Aquestes dades van suposar des del punt de vista del plebiscit, el resultat següent: Forces independentistes: Junts pel sí+CUP= 1.948.335; Forces unionistes: PP+PSC+CQSP+C’s+Unió=2.059.428 vots. Així, doncs, el resultat és d’un 47,80% en front d’un 52%. Això sí, s’ha de tenir en compte que aquest resultat de les forces del no, no es pot acceptar tal qual, perquè hi ha dues forces que són Unió Democràtica i Catalunya sí que es pot, que han dit expressament que no volien constar en aquest percentatge. Així, ens trobaríem amb 461.512 vots que no podríem qualificar cap a un sentit o cap a un altre. Estem parlant d’un 11,45% dels vots. Per tant, queda clar, tot i que les eleccions són assumides de facto com a plebiscitàries, que hi ha almenys dos partits que no es defineixen clarament.
Una altra tema que cal tractar, és que el debat sobre si la participació elevada suposa un increment de vot no independentista, no queda tan clar. Perquè en aquestes eleccions hi ha hagut fins a un 7% més de vots que en les passades, que van ser del 67,75%.
Una anàlisi per a la reflexió en aquest sentit pot ser el següent. En relació a les eleccions de 2012 hi ha hagut un increment de votants en 462.000. Les forces independentistes han pujat fins a 1.948.000 suports, augmentant en gairebé 200.000 vots els seus votants (seguint el mateix posicionament dels partits que en les sumes anteriors) mentre que els partidaris del no, han passat des dels 1.630.000 vots fins als 2.059.000, és a dir, augmentant en 420.000 vots, la qual cosa ens fa pensar que si bé és cert, que gran part de l’abstenció ha anat a parar a partits unionistes, la meitat d’aquests abstencionistes poden haver anat a posicions independentistes amb un transvasament de vots entre candidatures dels partidaris d’una opció o d’una altra d’uns 200.000 vots aproximadament. Per tant, el que volia indicar és que no és tant clar que el gruix dels nous votants hagi d’anar forçosament a opcions constitucionalistes.
Hi ha doncs, una gran dificultat per poder analitzar, quina de les dues opcions que s’han clarificat una mica en aquestes eleccions, guanyaria en un suposat referèndum vinculant similar al que es va fer a Escòcia (per cert, amb un resultat negatiu per l’opció dels partidaris de la independència (11) ). Perquè, segons els inputs dels quals disposem a hores d’ara, bàsicament del resultat de les eleccions del 27S i del procés participatiu del 9N, ens dóna una xifra gairebé igual en quant als partidaris del sí-sí.(12), és a dir, al voltant dels dos milions de vots. A hores d’ara, per tant,i amb una participació superior al 75% no té massa possibilitats de canviar. Un altre fet, analitzant les eleccions del 2012 i aquestes últimes i tenint en compte elements diferenciadors, com ara que CiU no s’havia definit com a partidari de la independència, els vots aconseguits per CiU, ERC i CUP sumen un 47,89%, mentre que ara és d’un 47,80%. És un tant per cent de votants pràcticament igual. La qual cosa pot voler dir dues coses: o que el moviment independentista s’ha estabilitzat, o bé que va augmentant a mesura que passen els anys, sobretot, considerant que els vots de Convergència i Unió no eren estrictament per la independència. Ara bé, els fets de la política catalana i de l’espanyola en aquests últims temps, ens ofereixen canvis constants: només cal veure la dificultat de formar govern a Espanya després dels resultats de les eleccions generals del 20 de desembre. Això significa que , que qualsevol vaticini sobre el futur,i més concretament, sobre la majoria o no que es pugui produir en favor de la independència de Catalunya pot ser paper mullat.
2.4. Formació del Govern de Junts pel sí com a conseqüència dels resultats de les eleccions del 27 de setembre
La primera dicotomia que se li planteja al nou govern és si aconseguirà l’estabilitat necessària per poder tirar endavant el seu ambiciós programa de govern que es basa en dos eixos principals: la preparació de les estructures d’Estat i el procés constituent i el govern del dia a dia amb l’aprovació del pla de xoc social per ajudar als més socialment desafavorits. No podem oblidar, que segons el pacte que es va arribar entre la CUP i Junts pel sí, després d’unes dures negociacions, s’ha de produir amb el suport extern de la CUP.
L’elecció a última hora i per sorpresa, i després de la renúncia del Sr. Artur Mas (que va desencallar unes negociacions que estaven enquistades) del Sr. Carles Puigdemont, va aconseguir una rebaixa de la tensió en tot l’àmbit sobiranista que maldava perquè la majoria de 72 escons aconseguida al Parlament fes que s’iniciés el procés cap a la ‘desitjada’ independència. D’ara endavant, la incertesa és màxima i no es pot vaticinar el futur del govern recentment constituït. Les variables són moltes: estira i arronsa per aconseguir aprovar uns pressuposts amb la CUP o bé altres formacions com Catalunya sí que es pot; durada incerta de la legislatura, encara que en el programa de Junts pel sí, es parli de 18 mesos; eixamplament d’una majoria social per la independència tenint en compte el debat del procés constituent; posició del nou govern espanyol després d’unes complicades negociacions d’investidura; possibles declaracions de la Unió Europea al respecte; inestabilitat econòmica…
En fi, moltes variables que fan impossible preveure què passarà ni a un mes vista.
- COM A CONCLUSIÓ DE TOT PLEGAT: TRES APUNTS I UN POSSIBLE (O ÚNIC) DESLLORIGADOR
Primer apunt, repensar els partits polítics.
El sistema de partits catalans ha canviat radicalment. Després d’aquestes eleccions cada partit ha de fer deures. Cap d’ells es pot quedar amb els braços plegats. Hi ha resultats per tots els gustos, però inclús, pels que han guanyat, amb la dinàmica de la política catalana d’aquests últims anys (el resultat de les eleccions al Congrés dels diputats del 20 de desembre faran que la reflexió s’estengui forçosament a la política d’àmbit espanyol; només cal veure les enormes dificultats que hi ha per investir un president), és necessària una reflexió a fons. Fins quan el PSC pot anar perdent suport electoral i veient com el perfil dels seus votants cada vegada és de gent de més edat sense fer cap anàlisi a fons? Unió Democràtica pot deixar de tenir representació al Parlament com si no anés amb ells, i el màxim responsable esperar a veure si les eleccions espanyoles li donen l’escó? Catalunya sí que es pot no ha de repensar el seu programa quan treu pitjor resultat que Iniciativa per Catalunya Esquerra Unida i Alternativa en solitari? Junts pel sí no ha de repensar la implantació del seu programa rupturista quan no obté el suport de la majoria absoluta dels electors? La CUP ha de continuar amb el seu sistema assembleari sense fer-hi les modificacions oportunes per tal de modernitzar i millorar el procés actual? El PP tindrà capacitat d’augmentar la seva presència a la societat catalana, tenint en compte la poca sintonia de l’obra dels seus governs d’Espanya envers a Catalunya? Ciutadans, a pesar, del seu gran resultat, pot continuar creixent fins a guanyar les eleccions amb la política de confrontació oberta amb un sector de la societat catalana?
Aquestes preguntes només són un petit exemple de la complexitat. Perquè un projecte avanci és imprescindible l’autocrítica i si s’han pres decisions errònies el primer que s’ha de fer és acceptar l’errada per després poder rectificar i millorar. I si hi afegim la llunyania de la societat cap als partits polítics, el CIS (13) és clar en aquest sentit, s’ha de revisar el funcionament intern dels partits. Hi ha una necessitat de portar a terme polítiques que millorin la relació dels partits amb els ciutadans i, sobretot, la urgència de portar a terme mesures per impedir per tots els mitjans la corrupció política omnipresent cada dia.
Segon apunt, existència d’un empat tècnic entre els partidaris de la independència i els partidaris de l’ status quo.
Ha quedat meridianament clar, que la situació actual de Catalunya és extraordinàriament complicada. S’ha vist amb els resultats de les eleccions. A través d’unes eleccions autonòmiques s’han volgut comptabilitzar els vots com si d’un referèndum es tractés. Però el resultat final no ha estat gens aclaridor, i és que tenint en compte que les eleccions al Parlament de Catalunya, comporten escollir diputats per poder conformar una majoria de govern, fan de mal comptabilitzar com a referèndum. Però, d’una altra banda sí que és veritat que com que els partits que hi estaven en contra, finalment, han jugat a aquesta proposta que han fet alguns, sí que d’alguna manera es poden veure com una foto de quina és la situació actual del tema de la independència dins de la societat catalana.
I els resultats són clars: Hi ha una majoria de diputats que poden formar un govern, com així ha acabat sent, i aplicar un programa de govern rupturista que ja veurem cap a on pot portar, però també s’ha visualitzat que els independentistes no disposen de més del 50% de suports electorals per poder tenir la legitimitat que demanaven per fer que el procés esdevingui irreversible.
Tercer apunt, posar en valor la tradició pactista de les forces polítiques catalanes.
No es pot deixar de banda, que tot i les dificultats per entendre’s entre partits amb una gran diversitat ideològica, s’ha pogut arribar a un acord per formar govern. També caldrà veure, però, com es posa en pràctica aquest aparent acord de legislatura pel que fa al procés independentista entre Junts pel sí i la CUP. (Sense anar més lluny, no sembla que hi hagi coincidències entre ambdós partits sobre la necessitat d’aprovar els pressupostos de la Generalitat per l’any 2016.) Sembla ser que encara hi ha idees que conciten un cert consens. En aquest cas ha estat el camí cap a la independència de Catalunya. Tot i així, aquest govern es disposa a començar una etapa molt complicada, havent de batallar amb molt pocs recursos econòmics, amb un augment de les retallades per part de la Unió Europea, gestionar la manera de superar la pobresa creixent entre els ciutadans més desafavorits,i, enmig de tot això la titànica tasca de conformar estructures noves d’Estat per convertir Catalunya en un país independent. Difícil. És impossible saber a hores d’ara com pot esdevenir aquest projecte, i encara menys, en un període autoimposat de 18 mesos. Veurem.
Un possible desllorigador.
No té cap secret. Només és implantar un principi democràtic que s’ha acceptat a dos països democràtics com el Canadà i el Regne Unit, que no és altre que el que ha permès realitzar referèndums a Escòcia o al Quebec: el dret d’autodeterminació dels pobles. Hi ha molta literatura al respecte, però hi ha alguns catedràtics que ja ho diuen obertament, encara que amb diferents matisos. Un d’ells seria Ignacio Sánchez Cuenca: “Como ya he defendido en otras ocasiones, creo que un referéndum pactado entre el Gobierno de España y el Gobierno de Cataluña sería fundamental para desbloquear la situación actual. No se trata de reconocer un “derecho de autodeterminación” ni nada parecido: el referéndum sería un instrumento político acordado entre las partes para determinar cuál es el apoyo a la secesión.” (14). Un altre catedràtic, Ramón Cotarelo, en una recent conferència a Vic afirmava amb vehemència que la solució ha de ser un referèndum imposat per uns mediadors que ell creu que seria la Unió Europea.(15) O també el constitucionalista extremeny i ex- president del Consejo de Estado, recentment desaparegut, Francisco Rubio Llorente ja a l’octubre del 2012 argumentava en l’article “Un referéndum para Cataluña” que la Constitució espanyola ja permet legalment que es pugui fer un referèndum sobre la independència de Catalunya.(16)
O sigui que amb amplitud de mires i amb valentia política és possible l’acord d’un referèndum per Catalunya que pugui servir de desllorigador de l’atzucac en què es troben les relacions entre Espanya i Catalunya. Això sí, que quedi clar per uns i altres que s’ha d’acceptar políticament el resultat sigui quin sigui. És evident, que un debat tant polaritzat es fa impossible mantenir-lo indefinidament.
4 .NOTAS
(1) El diari El Mundo el 03 de gener de 2016 publica unes declaracions de Pedro Sánchez, referides al procés iniciat a Catalunya.Disponible a la web: http://www.elmundo.es/espana/2016/02/03/56b254c522601dd5318b45c4.html [Consulta 06/02/2016]
(2) Sentència 31/2010, de 28 de juny de 2010 (BOE núm. 172, de 16 de juliol de 2010)
(3) VV.AA. 2014. La Transició Nacional de Catalunya. Síntesi. Barcelona. Generalitat de Catalunya: 29.
(4) En quan a la dada de participació, així com als resultats de les eleccions dels diferents partits ens referirem sempre als resultats definitius publicats a la pàgina web de la Generalitat de Catalunya.Disponible a la web: http://resultats.parlament2015.cat/09AU/DAU09999CM_L2.htm [Consulta: 06/02/2016]
(5) Opinió expressada pel catedràtic Ignacio Villaverde al diari La Nueva España.14/10/2014.
Disponible a la web: http://www.lne.es/espana/2014/10/14/suponen-elecciones-plebiscitarias/1656015.html [Consulta: 06/02/2016]
(6) Eduardo Vírgala Universidad del País Vasco. 14/10/2014. “ Qué son las elecciones plebiscitarias?” EITB.es. Disponible a la web: http://www.eitb.eus/es/noticias/politica/detalle/1428428/elecciones-plebiscitarias-cataluna–que-son-proceso-consecuencias/ [Consulta: 01/02/2016]
(7) Veure com al diari El País es demana l’opinió de sis catedràtics de Dret Constitucional.06/10/2013. Disponible a la web: http://politica.elpais.com/politica/2013/10/06/actualidad/1381082672_336233.html [Consulta: 03/02/2016]
(8) Les dades inclouen percentatge de vot segons el promig de les enquestes i la seva traslació a nombre d’escons. 21/09/2015. El Periódico. Disponible a la web: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/eleccions-catalanes-enquesta-27s-4526561 [Consulta: 03/02/2016]
(9)Estudi núm. 3113 CIS.Postelectoral Cataluña. Eleccions Autonòmiques 2015. Disponible a la web: http://www.ara.cat/politica/CIS-enquesta-27-S_ARAFIL20151203_0003.pdf [Consulta: 04/02/2016]
(10) Editorial del Punt Avui 01/10/2010. Disponible a la web: http://www.elpuntavui.cat/article/7-vista/7-editorials/339499-ladeu-de-montilla-i-les-dues-animes-del-psc.html [Consulta: 03/02/2016]
(11) Resultats del referèndum d’Escòcia,realitzat el 18 de setembre de 2014. Disponible a la web: http://elpais.com/elpais/2014/09/19/media/1411109571_068722.html [Consulta: 01/02/2016]
(12) Aquí es poden trobar les dades dels resultats del procés participatiu del 9 de novembre de 2014. Disponible a la web: http://www.govern.cat/pres_gov/AppJava/govern/notespremsa/277932/vicepresidenta-govern-presenta-resultats-definitius-proces-participacio-ciutadana-9-novembre.html [Consulta: 01/02/2016]
(13) Segons l’últim estudi del CIS, la corrupció i els polítics són el segon problema darrera de l’atur segons els ciutadans espanyols. Estudio núm. 3124 CIS. Barómetro de enero 2016. Disponible a la web: http://datos.cis.es/pdf/Es3124sd_A.pdf [Consulta: 04/02/2016]
(14) Ignacio Sánchez Cuenca al diari Infolibre el 11/01/2016 “Qué tipo de gobierno hace falta para afrontar el conflicto catalán”. Infolibre. Disponible a la web: http://www.infolibre.es/noticias/opinion/2016/01/11/que_tipo_gobierno_hace_falta_para_afrontar_conflicto_catalan_43181_1023.html [Consulta: 06/02/2016]
(15) Xerrada de Ramon Cotarelo al Fòrum de debats de Vic el 29 de gener de 2016. Disponible a la web: https://www.youtube.com/watch?v=U-VjZ56lRek [Consulta: 06/02/2016]
(16) Entrevista al catedràtic de Dret Constitucional, Francisco Rubio Llorente, al diari El País del 03 de octubre de 2013. “Un referéndum para Catalunya”. El País. Disponible a la web: http://elpais.com/elpais/2012/10/03/opinion/1349256731_659435.html [Consulta: 01/02/2016]
Joan Grané Font.
Santpedor, 12 de febrer de 2016.