Estem assistint mica en mica a un canvi de paradigma en un dels eixos de la política que fins ara era considerat com el que dominava la idiosincràsia del debat polític i del conflicte polític.

Aquest és l’eix esquerra-dreta, que ja es va començar a esquerdar quan va caure el mur de Berlin i la URSS, degut a què la ideologia marxista comunista que governava el bloc de l’Est d’Europa es va esfondrar de manera gairebé instantània. És curiós que amb la fortalesa que se li suposava s’enfonsés de manera tant sobtada. Segurament la ideologia suposadament d’esquerres no ho era tant, i s’amagava una dictadura del proletariat que es va veure que no tindria fi, tal i com proposava Marx, si no que es perpetuava en el poder de manera podríem dir que definitiva, condemnant al poble a seguir uns postulats que imposava la classe dirigent.

Han passat ja uns quants anys, i el sistema capitalista s’ha imposat arreu amb algunes poques excepcions, la qual cosa ha suposat, no sé si només per la implantació aquest sistema o bé per l’evolució de la societat, un augment considerable de la pobresa en el món.

Fixem-nos que en els sistemes capitalistes hi ha una dreta i una esquerra, uns d’ideologia sobretot conservadora i uns altres d’ideologia socialdemocàta o postcomunista, que s’ha alternat en els governs. Ambdues ideologies han postulat, cada vegada més, en què s’han de fer polítiques públiques per cohesionar la societat. Uns amb la recepta de fer una renda bàsica de subsistència –els més lliberals- i altres –els de l’esquerra alternativa- demanant més polítiques públiques que reverteixin la pobresa i reequilibrin la societat.

Amb tot això vull explicar, que per mi, l’eix principal a principis del segle XXI, ja no és aquest, si no que gairebé sense donar-nos-en compte, l’eix s’ha convertit crec jo de manera cada vegada més hegemònica en el de la riquesa- pobresa, o si es vol dir d’una altra manera, de la desigualtat social.

És clar que durant la crisi econòmica en la qual estem inmersos, ha posat damunt la taula l’evidència de què una part de la societat –els que menys- disposen d’un  gran poder adquisitiu, fins i tot, desmesurat; i una altra part –els que més- , que amb un nivell de vida molt precari, fregant el llindar de la pobresa, tenen grans dificultats per sobreviure en la societat anomenada del benestar en els països capitalistes.

Per tant, en aquest context, s’està veient que les receptes de la dreta i de l’esquerra, encara que per mitjans diferents, estan enfocades a intentar millorar les condicions de milers de famílies i a disminuir la desigualtat social existent. Per tant, en aquest context, no és d’estranyar que un dels arguments més importants i que poden convèncer a més persones, independentment de l’eix ideològic clàssic de les dretes i de les esquerres, és que els polítics proposin millorar el nivell de vida de tota la societat. Com?

El cas de Catalunya en pot ser un exemple del canvi de paradigma. Ja fa gairebé tres anys, des de que el govern presidit per Artur Mas, procedent d’un partit com Convergència definit com a mínim com a lliberal, va acceptar uns acords amb Esquerra Republicana de clara tendència socialdemòcrata on es prioritzaven millorar les necessitats de les persones menys afavorides i augmentant els recursos per millorar de manera substantiva les rendes mínimes d’inserció  o les beques-menjador entre d’altres. Per tant, en aquest context, s’han adoptat per part d’un govern conservador, polítiques amb marcada intenció de ajudar a millorar l’índex de pobresa de Catalunya. I encara més, en les negociacions que s’estan establint per formar govern ara a Catalunya, apart del tema de la independència, s’està prioritzant per damunt de tot de plans d’emergència social que facin que  es tinguin molts més recursos que  permetin arribar a les persones més desafavorides que s’han de fixar de manera inequívoca i amb la justícia social per davant. I pensem que en aquestes converses hi trobem persones amb una representació de gairebé totes les ideologies polítiques: conservadors, lliberals, socialdemòcrates o l’esquerra alternativa.

Un altre exemple. S’està veient com la crisi dels refugiats que pica a la porta de l’Europa més desenvolupada, ha provocat una reacció del govern d’Angela Merkel, -d’ideologia conservadora,demòcrata cristiana i lliberal i  membre del Partit Popular Europeu-, que segurament seria impensable fa uns quants anys, intentant acollir i donar sortida a aquest allau d’immigrants que per diverses causes estan acudint a Europa. Així doncs, no només la socialdemocràcia i les esquerres estan parlant d’emergència social.

Per tant, jo crec que davant d’aquests dos exemples, s’està demostrant que l’eix basat en reduir les desigualtats de la societat serà un dels eixos principals, si no el principal sobre el qual giraran les ideologies polítiques d’aquest segle. No vol pas dir que la ideologia de dretes i esquerres quedi exclosa del debat de l’arena política, però sí que aquest nou eix riquesa-pobresa s’imposarà de manera inevitable  en el futur, sobretot en la discussió  sobre les possibles solucions que es poden aplicar per disminuir la bretxa, diria que indecent, que hi ha entre els més rics i els més pobres. Així, no es valorarà per part de la societat qui és més conservador o qui és més d’esquerres si no qui disminueix més la desigualtat social i qui fa més per millorar la qualitat de vida de les persones, òbviament sense destruir ni el sistema de protecció social del qual ens em dotat, ni de deixar de protegir el medi ambient.

Joan Grané Font.

Santpedor, 4 de novembre de 2015.